Text Size
Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència de navegació, i oferir continguts i serveis d’interès. En continuar la navegació entenem que s’accepta la nostra política de galetes.

Canvio minuts blaus per somriures...

Què fer amb els 34 minuts que em sobren de parquímetre, quan ja he fet les compres?

Anar de compres al centre de la ciutat sempre té un sobrecost: el parquímetre. Amb una mica d'imaginació podem ajudar a estalviar uns minuts de parquímetre als que vinguin darrera nostre.

Article d'Emma Simó.

Vaig atrafegada un altre cop buscant aparcament al centre de la ciutat. Vull aprofitar les rebaixes que tot just han començat aqueta setmana per comprar-me aquelles botes marró que tant m’agraden. A la Rambla Nova no és fàcil trobar aparcament però he estat de sort i en un dels carrers laterals un forat blau just de la mida del meu cotxe m’estava esperant. Dic blau perquè és zona de pagament. Introdueixo les monedes que em franquegen el temps màxim permès (dues hores) i me’n vaig tranquil•la cap a la sabateria.

Ja estem acostumats que a la majoria de ciutats del nostre entorn el fet d’estacionar el vehicle a la via pública entre les 9 del matí i les 8 del vespre aproximadament, costa diners. Hi ha llocs on al migdia ajusten una treva de dues hores exemptes de taxa. Suposo que hem d’estar agraïts per aquesta dispensa, com passa els dies festius i diumenges. Ens sembla normal pagar per estacionar a les zones cèntriques de les ciutats (i moltes de no tan concorregudes) encara que no hi hagi aparcaments dissuasius o altres alternatives a la ciutat. És un impost que teòricament ha d’afavorir la mobilitat al centre, la rotació d’aparcament i evitar l’estacionament “adormit”, places ocupades permanentment per residents. La gràcia dels dissenyadors públics de la mobilitat està més encertada en uns casos que en d’altres. Ens trobem zones de la ciutat, de gran tràfec comercial, que a tothom se li acudiria posar zona blava però de vegades n’hi ha d’altres més difícils d’encabir en aquests paràmetres. Ja sigui per la llunyania del centre o la poca presència de comerç.

Estava fent-me jo soleta aquestes reflexions mentre acabava de decidir si la 37 m’estrenyia massa el peu o la 38 m’anava folgada. Per sort aquesta casa de sabates fa mitges talles i surto tota cofoia de la botiga amb unes lluents botes marró que tant m’agraden de la 37 i mig, o sigui, la mida justa. He trigat menys temps del que em pensava i quan torno al cotxe i em disposo a marxar del lloc faig el de sempre quan aparco a la zona blava: miro amb il•lusió quants minuts m’han sobrat. Avui, 34 grandiosos minuts. Això em permet una de les meves activitats preferides quan aparco al centre de la ciutat: el bescanvi.

Vaig a poc a poc cap al cotxe, obro el maleter sense pressa, hi fico els paquets i em dirigeixo a la porta del conductor. Miro enrere per si s’aproxima algun vehicle buscant aparcament. Gairebé sempre apareix un de seguida, però si no és el cas, m’assec al seient del conductor, engego la ràdio i m’espero una estoneta amb la finestra baixada i el colze sortint cap enfora com a esquer inequívoc per a cercadors desesperats de plaça lliure. Mai he d’esperar massa estona. El mirall retrovisor aviat m’avisa reflectint la llumeta taronja intermitent d’un vehicle aturat uns metres darrere nostre. Inicio la maniobra per sortir del lloc i quan ja he enfilat el carril de sortida, aturo el vehicle, poso fre de mà i surto caminant en direcció al vehicle que està esperant per estacionar, butlleta del parquímetre en mà. La cara del conductor varia entre diferents estats, però mai és serena en principi. Es pensen que hi ha d’haver mal rotllo. Dues persones al volant que no es coneixen... res de bo en pot sortir. A mesura que m’aproximo la persona es posa més tibada. Fan una compungida cara de “aquesta noia s’ha equivocat”, “la tòtila deu haver espatllat el cotxe” o “què vol aquesta boja?”

Quan els hi apropo la butlleta del parquímetre tot dient “té, m’han sobrat 34 minuts” la seva cara canvia radicalment i la preocupació es converteix en un gran somriure d’orella a orella i un sincer “gràcies”.

Per a mi és un moment màgic, grandiós, el repeteixo sempre que puc. Enmig d’un context altament hostil com el de la circulació urbana i les relacions entre conductors desconeguts, aquestes píndoles d’agraïment sincer són genials. Fins i tot quan no ve ningú i tinc pressa deixo el tiquet que em sobra a la pròpia màquina de la zona blava. Així qui hagi aparcat es porta la doble satisfacció del dia: trobar aparcament i minuts blaus gratuïts.

També he de dir que les nostres estimades institucions públiques cada cop ens ho posen més difícil pera ser solidaris. En més zones del desitjable, els parquímetres ja t’obliguen a introduir la matrícula del teu vehicle. Amb l’excusa que els residents tenen una tarifa diferent i la màquina destria la tarifa segons la matrícula estan implementant aquest sistema a moltes zones de la ciutat.

Però no cal patir, no ens trauran la il•lusió, continuarem trobant motius per ser solidaris i regalar-nos somriures entre ciutadans desconeguts.