Vaig atrafegada un altre cop buscant aparcament al centre de la ciutat. Vull aprofitar les rebaixes que tot just han començat aqueta setmana per comprar-me aquelles botes marró que tant m’agraden. A la Rambla Nova no és fàcil trobar aparcament però he estat de sort i en un dels carrers laterals un forat blau just de la mida del meu cotxe m’estava esperant. Dic blau perquè és zona de pagament. Introdueixo les monedes que em franquegen el temps màxim permès (dues hores) i me’n vaig tranquil•la cap a la sabateria.

Ja estem acostumats que a la majoria de ciutats del nostre entorn el fet d’estacionar el vehicle a la via pública entre les 9 del matí i les 8 del vespre aproximadament, costa diners. Hi ha llocs on al migdia ajusten una treva de dues hores exemptes de taxa. Suposo que hem d’estar agraïts per aquesta dispensa, com passa els dies festius i diumenges. Ens sembla normal pagar per estacionar a les zones cèntriques de les ciutats (i moltes de no tan concorregudes) encara que no hi hagi aparcaments dissuasius o altres alternatives a la ciutat. És un impost que teòricament ha d’afavorir la mobilitat al centre, la rotació d’aparcament i evitar l’estacionament “adormit”, places ocupades permanentment per residents. La gràcia dels dissenyadors públics de la mobilitat està més encertada en uns casos que en d’altres. Ens trobem zones de la ciutat, de gran tràfec comercial, que a tothom se li acudiria posar zona blava però de vegades n’hi ha d’altres més difícils d’encabir en aquests paràmetres. Ja sigui per la llunyania del centre o la poca presència de comerç.